Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983). Va ser filla única d’una família culta i bohèmia del barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles. Les flors, ja presents a la seva infància, van ser una passió constant a la seva vida. Va ser mare i es va casar ben jove, l’any 1928, i durant els anys trenta ja va publicar les seves primeres novel·les. Per la seva vinculació cultural amb el govern de la República es va veure obligada a exiliar-se, primer a França, l’any 1939 i més tard, el 1954, a Ginebra. És en aquesta època que es desenvolupa com a artista i com a escriptora i, en concret, als anys seixanta. Durant aquests anys escriu les obres que la fan ser una de les autores més reconegudes i traduïdes de la literatura catalana del segle xx: La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974). I és també quan escriu Flors de debò. Un cop mort el dictador, l’any 1979, torna a Catalunya i s’estableix a Romanyà de la Selva, en una casa a quatre vents i amb un jardí ple de flors. D’aquesta època és Viatges a uns quants pobles que, junt amb el capítol citat anteriorment, formarà el llibre Viatges i flors i que guanyarà el Premi Ciutat de Barcelona l’any 1980.